Génere Líric

És pot definir com la forma poètica que expressa els sentiments, la imaginació i els pensaments de l'autor. És la manera de interperetar el que el poeta sent en el seu món interior, inspirant-se en la seua pròpia emoció i també en la dels altres. En el gènere líric entra la poesia i dins de la poesia la prosa poètica. El vers sol ser el mitjà expressiu més utilitzat per a la lírica.

Un dat curiós es el origen del seu propi nom. Es diu gènere líric perquè antigament els poemes es recitaven acompanyats d'una lira (instrument musical de cordes).

Al genere líric coneguem varies classificacions:
Poesia: és una expressió artística de la bellesa per mitjà de la paraula. Art de fer versos.

Balada: composició poètica dividida en estrofes iguals, en la qual es refereixen melancólicamente successos, passats, llegendaris i tradicionals.

Cobla: és una combinació mètrica d'estrofes.

Oda: poema líric bastant llarg dividit freqüentment en estrofes.

Romanç: composició en vers d'origen espanyol de rima assonant en tots els versos pares i sense rima en els imparells.

Ègloga: composició poètica en la qual pastors dialoguen afablement sobre els seus aspectes i de les coses de la vida campestre.

Sonet: és un poema de 14 versos, distribuïts en 2 estrofes de 4 versos (cuartetas) i 2 de 3 versos (tercetas). El metre mes utilitzat és l'hendecasíl·lab, vers d'11 síl·labes mètriques.

Cançó: composició en vers que es canta. Música amb que es canta aquesta composició.

Un ejemple de poema sería aquest:

Romance de la pena negra:

Las piquetas de los gallos

cavan buscando la aurora,

cuando por el monte oscuro

baja Soledad Montoya.

Cobre amarillo, su carne

huele a caballo y a sombra.

Yunques ahumados sus pechos,

gimen canciones redondas.

Soledad, Por quien preguntas?

sin compana y a estas horas?

Pregunte por quien pregunte,

dime, a ti que se te importa?

Vengo a buscar lo que busco,

mi alegría y mi persona.

Soledad de mis pesares,

caballo que se desboca

al fin encuentra el mar

y se lo tragan las olas.

No me recuerdes el mar

que la pena negra brota

en las tierras de aceituna

bajo el rumor de las hojas.

Soledad, que pena tienes!

Que pena tan lastimosa!

Lloras zumo de limón

agrio de espera y de boca.

Qué pena tan grande! Corro a

mi casa como una loca,

mis dos trenzas por el suelo,

de la cocina a la alcoba.

Qué pena! Me estoy poniendo

de azabache carne y ropa.

Ay, mis camisas de hilo!

Ay, mis muslos de amapola!

Soledad, lava tu cuerpo

con agua de las alondras

y deja tu corazón

en paz, Soledad Montoya.

Por abajo canta el río:

volante de cielo y hojas.

Con flores de calabaza

la nueva luz se corona.

Oh pena de los gitanos!

Pena limpia y siempre sola.

Oh pena de cauce oculto

y madrugada remota!

Federico García Lorca

Mira a la derecha y a la izquierda

del tiempo y que tu corazón aprenda

a estar tranquilo.

Federico García Lorca.